Al món i a l’època en què he sigut llençat, no em puc pas considerar com un
artista vocacional ni dotat. Soc
artista per voluntat, soc artista perquè no puc ser res més, ja que per la
tossuderia de ficar-me en activitats mundanes, m’he convertit en un ésser
radicalment inútil i he decidit no resistir-me a fer el ridícul.
Jo tenia que ser alguna cosa, encara que no recordo haver volgut ni tan sols ser. Però donada la situació i donat que soc,
viatjo des de la meva austera i callada estada descartant accessoris,
complements i filigranes. Auster per estretor, callat per solitud i gandul per
impertinent.
Utilitzar l’art com a excusa per
fer l’incorrecte, esmunyir-se en la ineficàcia i dansar en la ineficiència.
Aconseguir que el joc destrossi l’embolcall de la mala consciència, de les
servils habilitats i la insubstancialitat de les masses. Fer front amb humor
l’error i mantenir amb reverència el pols a l’únic instant que compartirem en
solitud. Així doncs, des de la desil·lusió m’apropo a l’activitat artística com
un esdeveniment inútil i innecessari.
Sobre la mal·leabilitat de la
matèria exploro una simple i única experiència o acció física. Una metàfora
sobre un espai de resistència, d’artifici, d’engany, d’emboscada o de
simulacre. Una al·lusió a quelcom essencial que com a molt ens abraça i ens
acompanya sobre la corda de l’absurd d’un temps irreversible.
Quan l’expressió tendeix a zero, el
factor matèric tendeix a l’infinit. Es tracta d’una acció de
distanciament entre un jo casual i una circumstància imposada que per la seva
pròpia materialitat, al final es representa a si mateixa com un fet de
“veritat” que per afinitat podria obtenir “bellesa”1.
Un equilibri circumstancial que
sense instruccions patina en un joc de mort o d’infant.
Al final ens queda un “objecte-rebuig” amb olor de indiferència. La meva
pintura és la confluència d’una sèrie de circumstàncies preconcebudes i un
temps donat a partir d’un tret de sortida. A menor duració1
major significació3. Així i un cop arribat del trajecte i
sempre dins els límits4, queda una senda detrítica desfeta del joc d'una acció inculta5.
Notes:
1.-En referencia a la
clàssica relació entre veritat i bellesa
2.-El terme “duració”
aplicat per André Bergson que contraposa l’idea del temps de la ciència o el
temps metafísic.
3.-En el Manifest del
Grup Gutai, es presenta la necessitat del retrobar-se amb la matèria i la seva
màxima significació. Alliberant-la com a suport de la representació d’ altres
simbologies o ideologies.
4.- El suport com límit
formal en les propostes de l’informalisme. Observar, com exemple, la reserva o
la baixada d’intensitat que J.Pollock experimenta al apropar-se als límits del
suport. Això pot tenir una interpretació formal de respecte a un sistema de
“saviesa preconcebuda”, com Gilles Deleaze exposa en el sentit que no existeix
un espai verge o net de cultura.
5.-Com diu en el
Memorial de Walter Benjamin: “No hi ha cap document de la cultura que no ho
sigui també de la barbàrie”.