Toni Riera

Tot i sentint que cal buscar la mínima expressió plàstica, me n’adono que existeix en mi una tendència a allargar el gest, allargar l’acte en tot el que l’espai em permet. Però no el  puc assolir  en un únic  gest d’ocupació, necessito circular dins el marc de l’obra perquè flueixi el (meu) esperit en moviment sempre lluny de l’artifici. L’espai proposat em determina la voluntat del moment i la tècnica m’ha d’armar per no ser traït. Malgrat tot cal admetre que la pintura obté una força pròpia, la qual surt inevitablement d’una certa dosi de estètica aliena. La intuïció treballa per esgrimir els encerts necessaris per correspondre’s al llindar entre un temps anterior  i un temps posterior que es llibera per viure independent. Es pot viure i experimentar aquest llindar entre l’obra i l’artista com un fet psicològic on es venera una conclusió i on es contrasta la validesa o el rebuig del fet. Fet que segurament seria vàlid en qualsevol dels casos com a restes d’una presencia irrefuta