Toni Riera

Front el mon i els seus aconteixements l’art ha estat eina de reforma i contrareforma i amb subtils cops de pinzell ha reforçat sensibilitats susceptibles de captar missatges d’extrema rellevància humana i social. Crítica, resistència i passió per la llibertat. En els últims temps masses d’artistes han convertit l’art en el refugi ideal de les seves fòbies personals, revestits sota la carcassa de les trobades formals, conceptuals i les legítimes propostes subversives de l’art del segle XX, han format un substrat on arreplegar-hi propostes sovintment massa pretensioses i on l’efecte immediat ha determinat una voluntat de mostrar-se al mig d’un sistema complaent cridant a viva veu un “ja soc aquí”. En definitiva s’ha consolidat una decadència i un desordre sota el valor de l’especulació estètica, l’ocurrència i una intel·ligència no emocional. Estem immersos i assaltats per un mar d’imatges que travessen el nostre caos particular. La major part d’aquestes imatges són pr

…tan incongruent com “economia ecològica”: l’economia té l’obsessió de maximitzar beneficis, l’ecologia de mantenir l’equilibri. És que la sostenibilitat té a veure amb l’ecologia i la creativitat amb la economia? Potser si. L’obsessió per la creativitat, pel geni creador apareix amb la revolució burgesa/industrial: és un motor de l’economia capitalista. Creixement, idees noves, nous productes, noves avantguardes artístiques. I finalment la perversió generalitzada: el capitalisme de consum. Res és reparable, tot és d’usar i llençar, fins i tot les relacions humanes. Aixecar-se cada matí amb l’obsessió d’inventar alguna cosa nova: ens hem convertit en gent enginyosa, en gent-gadget. L’art té l’obsessió de les noves propostes, dels nous mitjans, dels nous llenguatges, i sempre la invenció de nous corrents, de tot tipus de “neos”; no hi ha pitjor insult que dir “això ja està fet” o “això ja està vist”. L’art contemporani té la funció social, entre d’altres, de demostrar la

En un tiempo en que ciertos sectores son objeto continuo de critica y dardo (los políticos, por ejemplo) hay otros sectores que duermen en el beneplácito del silencio o, quizás, de la indiferencia. ¿Que pasa con los artistas? Profesión compleja de limites difusos y con polisemias de difícil concreción. ¿Como tener minimamente delimitado el campo cuando hablamos de arte? El uso popular del termino artista contamina la cocina, la canción popular, el toreo, el deporte y la pintura. En ese uso, artista es aquel que denota una habilidad superlativa, habilidad que provoca (en ella misma o en sus obras) emoción y admiración. Y ese elemento diferencial conlleva prestigio social, identidad personal, éxito. No creo ir muy descaminado si afirmo que este es el concepto mas generalizado de lo que la gente entiende por artista, y con ello no quiero decir que estén equivocados. (En ello radica la facilidad con que ciertos espectadores desacreditan, por ejemplo, la pintura abstracta: no ven en ella

La història de la pintura és la història de la nostra mirada en un vaivé continu de diàstoles i sístoles. Expansió i contracció, extraversió i introspecció. Confiança en la vida, temor de la mort. Així podríem revisar nostra particular llista d'èxits de la història de la pintura: els expansius bisons d’Altamira, les poregoses pintures romàniques, la confiança en la vida de Matisse, la por a la mort de Munch. Evidentment que és reductiu, fins i tot tòpic: que cadascun ho adeqüi als seus amors, a les seves fòbies. Però sempre aquesta mirada, ora expandida, ora retreta, sobre la realitat i els seus misteris. “L'art és un llarg combat perdut per endavant amb les ombres” deia el literari Gonzalo Suárez. I aquestes ombres, que ens derroten, són les projectades per una realitat complexa que sempre intentem il·luminar. I vam voler al segle XIX portar amb el realisme, la llum allí on la realitat se'ns apareixia injusta. Llavors ens dotem d'una caixa amb un objectiu per sado

No basta con poner juntas las sinergias, los intereses o los recursos para que surja un colectivo humano capaz de ofrecer una nueva perspectiva, una nueva mirada. Y esta mirada no por nueva es interesante sino por expandida. Artistas de distintas disciplinas conjugan los esfuerzos para hacerse notar por encima y por debajo; por la derecha y por la izquierda. Más allá de colores y posturas, los componentes de La Mirada Expandida hemos sido capaces de realizar un camino de ida y vuelta, un sendero que nos llevó y nos trae, nos enfadó y en la actualidad nos reconcilia con el acto creativo y la función social del arte. Desde Barcelona, con un primigenio grupo de artistas catalanes a la cabeza, hasta Sevilla y Huelva donde están los pulmones, pintores, fotógrafos, diseñadores, agentes de redes sociales, músicos… comparten un único corazón, una emoción desmedida por mostrar la obra al servicio de la idea. Y estos pasos (aquellos que comenzaron hace ya algunos años con los de Bartu

els ànims apaivagats la servitud als agents tradicionals amb assentiment la pincellada la mínima acció preestableix-ho la descobreix-ho caldrà un temps on el quadre organitzi els agents en pos d'un gust  on hi sobro

Oli sobre paper 50x70x cm 2013

versemblança de  l'encarament entre el pintor i ell mateix, com a ens i manifestació interessada l'interès és un punt d'influència cultural inherent i indiferent a les limitacions tècniques que són els agents que  perjudica evitar  regulacions orgàniques malaltisses   sumesses als estats d'ànim transitoris