CREATIVITAT SOSTENIBLE...

…tan incongruent com “economia ecològica”: l’economia té l’obsessió
de maximitzar beneficis, l’ecologia de mantenir l’equilibri. És que la
sostenibilitat té a veure amb l’ecologia i la creativitat amb la economia?
Potser si. L’obsessió per la creativitat, pel geni creador apareix amb la
revolució burgesa/industrial: és un motor de l’economia capitalista.
Creixement, idees noves, nous productes, noves avantguardes
artístiques. I finalment la perversió generalitzada: el capitalisme de
consum. Res és reparable, tot és d’usar i llençar, fins i tot les relacions
humanes. Aixecar-se cada matí amb l’obsessió d’inventar alguna cosa
nova: ens hem convertit en gent enginyosa, en gent-gadget.
L’art té l’obsessió de les noves propostes, dels nous mitjans, dels nous
llenguatges, i sempre la invenció de nous corrents, de tot tipus de
“neos”; no hi ha pitjor insult que dir “això ja està fet” o “això ja està
vist”. L’art contemporani té la funció social, entre d’altres, de demostrar
la nostra indefugible carrera envers la novetat, és la metàfora del
progrés de les idees: fugida cap endavant?
El disseny ha d’incorporar aquesta novetat d’una manera més aplicada,
més funcional i amb una voluntària funció de ser la pastanaga del
consumidor a la recerca de més novetat, de més consum.
On està la recerca dels problemes bàsics? Si entenem que nosaltres,
Occident, estem en una societat que té les necessitats cobertes;
aleshores, cap a on fugim en aquesta inadmissible carrera del consum
energètic? És absolutament evident que el problema és el nivell de
consum: hem de consumir molt menys, hem de canviar radicalment de
model.
Si la creativitat es formalitzar coses noves però que donen problemes
vells (insostenibilitat), la creativitat no es sostenible.
No hem de crear, segurament hem de des-crear: adéu a l’artista, adéu al
creador!!
La sostenibilitat vol dir reduir, inclús el propi nivell de creació. Repetir,
optimitzar, relocalitzar, desdissenyar: dir no a l’encàrrec d’un objecte ja
fet, òptim, i que no cal reinventar (la setrillera de Marquina, p.e.). Però si
nosaltres som els “creatius”, no tirarem pedres a la nostra pròpia
teulada, defensarem la creativitat!!
Però hem de ser sostenibles, o els nostres néts no seran.
No hem de ser tant creatius: menys és més.
En tal cas la creativitat sostenible serà la que sigui capaç de dissenyar un
nou paradigma social que ens faci perdurables. No necessitem artistes
creatius sinó artistes implicats en la sostenibilitat: qui tanca la barraca?
Artistes implicats, artistes aplicats, perquè tanta “bola” al concepte
d’arts aplicades? El nou paradigma de la creativitat ha de descobrir el
territori comú de l’art, el disseny i l’artesania. És com qui encara defensa
el concepte de raça: som una sola espècie amb diversitats.
Som artistes aplicats amb oficis concrets, amb oficis transversals. La
nostra aplicació va des de la utilitat estricta a la utilitat dels estadis de la
consciència, de la capacitat de projectar al control intel·ligent i poètic
dels processos i els materials. Hem de superar a Plató: l’esperit no és
superior a la matèria, l’experiència d’una vídeo-instal·lació sublim no és
superior a la d’una bona cadira de fusta. I sobre tot, perquè la sospita de
la superioritat està en el preu: els entorns de l’art son la vàlvula
d’escapament de l’especulació financera del capital, i si no, que li
preguntin als economistes quan estudien les etapes de crisi i veuen on
es refugien les inversions. A aquestes alçades em crida l’atenció la
acriticitat (nosaltres, fills de la filosofia de la sospita i el radicalisme del
68) amb la que es defensa el territori institucional de l’art, i es desprecia
la cultura material, la relació amb la tradició, el compromís amb la
realitat.
Quan l’artista va abandonar el seu estatus d’artesà i es va convertir en
intel·lectual de la cort, quan el dissenyador va deixar de donar solucions
a l’usuari i va donar alegries al departament de vendes, quan l’artesà va
voler ser artista... us recordeu? Quins temps aquells!!!
Ara la creativitat sostenible intenta solucionar amb la màxima humilitat
els problemes (les inquietuds) funcionals i formals d’un món que és
conscient dels seus límits, i fa prevaler la vella utòpica idea de “nulla
estetica sine etica”.
Jesús-Angel Prieto,
Coordinador-president del A FAD,
professor de l’Escola Massana.