SOBRE EL LLINDAR I Certa vegada vaig assistir a una trobada d'escriptors. Puc recordar el clima de complicitat que es respirava entre ells. En aquella època, parlo dels anys vuitanta, dos dels meus mestres de pintura havien editat uns poemaris que els va permetre ser presents en aquella reunió de professionals de les lletres. Curiosament. Jo també hi era, invitat per ells, l’Ernesto i el Patricio dos pintors sud-americans establerts a Barcelona. Bé, el fet és que ni l'Ernesto ni el Patricio, ni jo mateix, érem escriptors sinó pintors, i això li donava un encaix desnaturalitzat a la nostra presencia. Allí vaig aprendre que el medi d’expressió emprat fragmenta els interessos i que és recomanable quedar-se en l'àmbit on hi ets reconegut. Que uns pintors editin llibres semblava mal sonar en aquella trobada literària de la Barcelona de finals del segle passat. Quan l’amic Jordi Moltó, em va comentar si volia participar en el record de l'Albert, la meva disposició es va