Albert Benet_miscel

SOBRE EL LLINDAR I Certa vegada vaig assistir a una trobada d'escriptors. Puc recordar el clima de complicitat que es respirava entre ells. En aquella època, parlo dels anys vuitanta, dos dels meus mestres de pintura havien editat uns poemaris que els va permetre ser presents en aquella reunió de professionals de les lletres. Curiosament. Jo també hi era, invitat per ells, l’Ernesto i el Patricio dos pintors sud-americans establerts a Barcelona. Bé, el fet és que ni l'Ernesto ni el Patricio, ni jo mateix, érem escriptors sinó pintors, i això li donava un encaix desnaturalitzat a la nostra presencia. Allí vaig aprendre que el medi d’expressió emprat fragmenta els interessos i que és recomanable quedar-se en l'àmbit on hi ets reconegut. Que uns pintors editin llibres semblava mal sonar en aquella trobada literària de la Barcelona de finals del segle passat. Quan l’amic Jordi Moltó, em va comentar si volia participar en el record de l'Albert, la meva disposició es va obrir com finestra al matí. Avui, que ja em vaig apropant al ponent de la vida, recordar l'Albert és retornar a uns temps de joventut plens d'energia i d'innocents il·lusions. Així es va obrir un temps de reflexió i memòria que es convertiria en un munt d’esborranys per tal d'obtenir un text coherent amb algun fet significatiu que hagués compartit amb el mestre Benet. Potser ho podria resoldre millor il·lustrant alguna imatge que evoqués amb força la connexió que durant un parell de decennis, de forma intermitent, vaig tenir amb ell. Avui, encara el recordo amb el respecte que es té a un mestre o a un guia que és qui marca el pas. Però malauradament són les paraules de nou, les cridades a construir aquest relat que a mesura que avanci s'anirà diluint en la immensitat d'un temps perdut i sense opció a recerca. Necessito algun fet concret, quasi una anècdota que ens ensenyi alguna cosa més d’aquell home erudit, bo i solitari. II Alguna cosa balla en la fantasia del record disfressat de l’omnipresent jo, sempre malintencionat, sempre imprecís. Però si l’historiador rasca indicis en papers d’espellofats pel temps, per tal de trobar alguna evidència d’alguna cosa passada, potser jo també pudría interpel·lar directament el meu vell diari de taller a veure si hi trobo alguna anotació al respecte. Efectivament, mireu hi he trobat una nota que deia: "Dissabte 5-2-2005, l'Albert Benet m'ha parlat de: somnambulisme, dels Albertonis i del calendari de dies assenyalats. I acaba dient: "Potser no hi serè a temps". I així començo III Es començaven a allargar les ombres d'aquella tarda al seu menjador. El seu front brillant s'allargava també enrere i s’enterbolia a cada costat a l’ombra de dos restolls de cabell parla Puc sentir la seva veu clara i penetrant en aquella tarda nit d’un dia qualsevol. Veu d’una tempesta precisa a la qual li solia seguir un somriure retroactiu que li constrenyia una de les galtes cap enrere somrient...per explotar de nou amb una nova tempesta d'aire modulat donant sentit a alguna sentència impossible de rebatre. La seva forma arrodonida contenia un fons carregat i profund que m'imposava. Encara soc sotmès als detalls de la seva presència. irrealitat IV Què volia dir l'Albert quan es referia a somnambulisme sota la llum d'una bombeta fatigada? Jo no en sé pas res de somnambulisme, però diria que es tracta de la impossibilitat de despertar-se. Quedar-se atrapat a l'altra meitat de la vida. Cíclicament, del dia a la nit floreixen degradacions de llum cap a ponent. De forma planera podríem dir que estar despert ens acosta a la llum dels maldestres sentits i la consciència del fet matèric que ens esdevé, mentre que quan se'ns tanquen els ulls creuem cap a un interior, la casa de nosaltres mateixos. Així vaig trobar-me l'amic Benet, si, mig aclocant els ulls en un dia qualsevol de principis de l'any dos mil-cinc. Ell tenia seixanta-quatre anys i jo estava cansat dels quotidians dies entre factures i ferros malhumorats. En aquells moments estava disposat a retrobar-me immediatament amb els meus pinzells que tant enyorava des de la mort del meu pare, l'Argemí V La porta principal de casa seva quedava enfonsada en un petit replà remuntat dos graons per sobre del nivell de la cera. Baix pujar-los, vaig trucar el timbre, baix baixar-los i baix esperar. Aquell temps va transcórre especialment lent. Samarreta imperi Després d'explicar-li el que necessitava, l'amic Benet no va dubtar en assenyalar-me el camí del meu nou estudi. A la part posterior de la seva casa situada al barri de la Rampinya a Sallent, s'hi trobaven uns coberts suportats per columnes fetes de totxanes vermelles emblanquinades. Entre columnes s'hi havien fet alguns tancats. En un, hi vaig veure un magatzem ple de peces arqueològiques i antiguitats. D'entre elles en vaig reconèixer una que feia molt de temps m'havia demanat que li reconstruís. Era una reconstrucció d’un sarcòfag antic que de fet no estava del tot acabat. El Benet em va obrir la porta d'un dels tancats que hi havia més al fons de la finca. Es tractava de l'estudi del Ton Traval...jo no sabia pas que el Ton anés a pintar en aquell estudi a casa del Benet, però em va impactar i emocionar saber-ho. El Ton Traval al qui tenia un gran respecte i amb qui per desgràcia meva, no hi vaig tenir mai cap intercanvi de paraules, no feia massa temps que també ens havia deixat per sempre. L'Albert havia mantingut aquell espai intacte des de les hores. És rellevant això i ara ho aprecio especialment, ja que d’alguna forma em va donar una penyora o un relleu en aquell lloc que bullia record de dolor i hores de gaudi compartit amb el seu amic Ton. VI Què podia representar per ell aquell espai, aquell racó inexistent al món?. Em va semblar que la seva personalitat es mostrava diferent allí dintre. L’entorn de pots de pintura secs, pinzells inservibles, pigments escampats, podria representar potser el revers de la seva intel·lectualitat. Sí, podria ser el lloc on s’exerceix amb llibertat i sense mètode. On es pot construir, destruir, narrar, callar, viure o morir sense mètode, ni mètode, ni mètode. L’art és un bon lloc per a somnàmbuls sense mètode Si, el seu amic Ton i els seus llibres d'art, carpetes amb dotzenes de dibuixos i els materials de l'exposició a 4 mans. El desordre, l'estufa de llenya i aquesta escampada per arreu... finestres, obertures de llum tapades per branques d’esbarzers... que assenyalaven, que amenaçaven des de fora... el jardí A la dreta segons entraves a l’estudi hi havia un quartet, no molt gran que feia a la vegada de magatzem de peces acabades i desfetes de materials diversos com tubs de coure, pvc, làmpades velles, nines, maniquins, quadres de mobles vells, objectes Kitch, rellotges inútils, i una infinitat de coses i objectes més aviat petits i inconnexes que esperaven amb paciència, o no, a ser reordenats en alguna nova peça, o no. VII L’Albert i jo, teníem bona sintonia. Jo crec que m’acceptava més per l’influencia del meu pare amb qui tantes coses varen col·laborar, que no pas per mi mateix, al capdavall em podria estar obrint camí cap on no hagués hagut que marxar-ne mai. L’Albert em va obrir els braços i em va donar l’oportunitat de seguir la feina que el Ton feia amb ell, els Albertons. “Seguirem tu i jo i els hi direm Albertonis”, va dir-me, després de preguntar-me si sabia soldar. nostàlgia VIII pot ser no hi serem a temps deia el diari de taller (no vàrem arribar a fer mai cap Albertoni) I els Albertons existents són a l’exposició eterna de les coses fetes perquè si dadà IX Dadà és un microbi verge dadà està contra la carestia de la vida dadà Societat anònima per a l’explicitació de les idees Dadà té 391 actituds i colors diferents segons el sexe del president Es transforma -afirma- diu el mateix temps el contrari -sense importància- crida -pesca amb canya. Dadà és el camaleó. Canvi ràpid i interessat Dadà està contra del futur. Dadà està mort. Dadà és idiota. Visca Dadà. Dadà no és una escola literarària, udola” Tristà tzara X On hi ha pel hi ha alegria (1990)_ Albert un quadre de fons morat pintat sense deixar buits i sense recança de deixar-hi rastre fa de suport a dues línies vermelles ,sinuoses verticals i simètriques que dibuixen de forma simbòlica un cos nu de dona, des de sota els pits fins a sobre els genolls. l'atenció es centra en el sexe un doble escaire mirant avall el dibuixa i el limita. al mig del catet llarg Sobre l’horitzó hi trobem un botó vermell des d'on hi surt una bosseta amb alguna cosa dintre (no se de què es tracta) i es fica al buit de l’escaire petit a l’horitzó, sobre el botó vermell hi pintà un melic rodó Per arrodonir la peça hi tenim un títol que li dona un aire popular, juganer i col·loquial que transforma la peça cap a un joc alegre o per fer conya. On hi ha pèl hi ha alegria Formalment, l'obra té un contingut on l'idea a transmetre és respectada escrupolosament en la seva realització. Realment no hi ha cap concessió a la improvisació formal i a penes tenim rastres expressius que puguin alterar la percepció de la intenció inicial. Per aquest motiu la peça és clara, concreta i es mostra obertament. Qui és capaç de mostrar la seva idea neta i clara, mostra la seva grandesa o la seva demència, deia. El Benet, sabia de la força de les accions si aquestes els mostraven sense la boia de les emocions balderes. XI provocar Fer sortir el riure En fotre’s D’un D’un món que l’estimava per la seva gran qualitat acadèmica tenia sentit Puresa de fet bondat El mateix sentit de les avantguardes van brindar l’art l’idea com a eina per refer coses, per repensar el món per mostrar altres realitats per empentar l’home a altres formes d’interpretar la realitat i reflexionar sobre les barbàries sobre l’art mateix Ready-made Objet trouvé Dadaísme dadaísme dadaísme Fe i devoció res Poques definicions del Dadaisme són tan senzilles i convincents com les que va expressar l'escultor basc Oteiza quan deia que el dadaisme va crear obres que anaven dirigides a l'home amb la intenció d'incomodar, molestar o provocar el seu despertar. Penso que qui coneixia una mica a l'Albert en aquesta faceta, aquesta definició es pot adaptar a les seves intencions i a la seva capacitat d’intervenir en el seu entorn. Pedagogia proximitat Ell veu la possibilitat d'intervenir per fer despertar la gent del seu entorn més proper i donar així un impuls a la cultura del seu poble. Desperteu coi! Aquesta peça “on hi ha pèl hi ha alegria” forma part de l'exposició que l'any 1991 es va fer a la Casa Torres de Sallent, on ell va dirigir i on varen participar juntament amb l'Albert, el Ton Traval, la Paquita Márquez i jo mateix. Ja sé que no calia, Albert Però aquell vi estava de cine XII Durant 9 mesos, cada dia al sortir de la feina, anava a l’estudi del Ton a casa del Benet. Van haver-hi dies de fred i dies de calor, però sobretot recordo les poques vegades que vaig veure al Benet. A l’estudi hi accedia pel camí lateral de casa seva que donava a l’ entrada del jardí i una segona entrada als coberts on el Benet també tancava la seva ranxera. En aquell costat de la casa hi donava la cuina a través d’una petita finestra glaçada i per la seva llum del fluorescent podia saber si el Benet era a casa. Un cop dins el cobert, passava sense fer soroll al costat de les escales que comunicaven amb la llar. Un aire misteriós convivia amb mi durant aquelles estones dins d’aquell estudi. Com deia, només un parell o tres de vegades el Benet em va venir a veure. En certa ocasió es va mostrar contrariat en veure com havia netejat la llenya de l’estudi i vaig endreçar coses... Profanar En general l’ambient era el de no parlar massa, qualsevol comentari tendia en mostrar-se innecessari just després de néixer. Em va costar d’entendre, però sovint els artistes no parlen del seu que fonamental. Aquell ambient s’emmarcava dins una complicitat en certa manera mística o és que senzillament deambulàvem d’un costat a l’altre travessant els llindars on els somnàmbuls passegen amb llibertat. XIII No hi serem a temps va dir el mestre. I així va ser I ara és ell, el mestre dadà, qui forma part per sempre del calendari dels dies assenyalats Antoni Riera 11 de maig de 2023