el fí de la pintura

El llenguatge de la pintura s’ha esgotat en si mateix i s’ha saturat de reiteracions.. Quin sentit te la reiteració si qualsevol camí personal o proposta conceptual portarà a ports coneguts. És com si la ciència i els científics estesin descobrint contínuament coses ja descobertes. Vivim una realitat no abastable per el llenguatge de la pintura que es troba sota el més pur avorriment... tot el que es diu ja s’ha dit; tot el que se sent ja s’ha sentit. Si hem de ser reiteratius, llavors podríem jugar de forma intencionada i coherent a mantenir vives algunes sensibilitats. A qui no li agradaria poder expressar pintant com Rembrand, Van Gohg, Auerbach, Ingres, Gericault o Fra Angèlico...el problema és que ja no ho sabem fer.

La única realitat creïble que es capaç de comunicar el llenguatge de la pintura es trobaria en el camí de la poesia o de la metafísica o en tot allò que comunica l’essència del ser humà des dels segles dels segles. Res que interessi avui dia, fruit del qual la pintura ha deixat de servir. No val per el coneixement, no val per comunicar, no val per representar, ni tan sols val com a eina per el poder. A perdut el suport sobre el qual manifestar-se. Quan avui el pintor diu “és la meva sensibilitat, el meu mon, el meu...”, llavors veus el creador irresponsable aferrant-se dintre d’un privilegi on ningú li pot dir res.  És la ponderació d’una farsa que mes tard o més d’hora ens portarà a manifestar el fi de la pintura.