La traició d'una ofrena (per l'Antonia Cortijos)

Quan la humilitat es transforma en passió, una tensió emocional fidelitza el fet propi amb el regust complaent del fet compartit. Sovint el pintor sent el suport (tela, paper) com una provocació irresistible. Un mal necessari que agrupa fluxos nerviosos en els nòduls emocionals que estellaran en forma de metralla gestual incidint en el buit la significació del seu ocàs, en la mesura que s’apagaran per l’erosió de l’aire.

Les expectatives evoquen objectes somiats d‘extrema bellesa i força expressiva, oferint-se a un entorn que l’indueix a la falsa idea de què aquella voluntat sorprendrà i modificarà les estructures d’un món tan esgotat com aparentment disposat. Tant se val, més enllà, molt més enllà de tota injustícia i vaguetat, per la seva vehemència serà capaç de passejar-se de la mà de la por per retrobar-se una vegada rere l’altre amb les seves malformacions. Deia Kandinsky que l’obra d’art és la mare de les emocions, però quan veig la teva obra presenteixo justament el contrari. Sí, les teves obres neixen sota el sotmetiment a la perduda lluita per la conservació de l’emoció.

Existeix un llindar on s’inicia l‘alquímia de l’impossible. Un impossible que el pintor vol ignorar només perquè és la seva negació i ha d’assumir la seva mort a cada traç. Passat el llindar, en obrir foc, lentament s’excita l’òrgan de l’angoixa. La realitat matèrica que de mica en mica flueix en l’obra estira l’emotivitat al fracàs i la ruïna. Les emocions flueixen en perpètua conversa i desesper psíquic alhora que es veuen ocultades en la realitat menys somiada. Cap dimensió respon a la memòria de l’origen. A les hores i des de les hores el camí és la recerca per tornar a ser de volta a l’altre costat del llindar travessat insensatament. A les hores, pintar és un penediment, és un calvari sense més fi per trobar un brot de memòria reconeixible en la insípida matèria.

Haver travessat l’origen encamina sense remei l’adveniment d’un final. Però tot el que hi passa com a rebrot d’una memòria emocional transcendida, transporta el ser a una dimensió d’exigència eterna on el temps referenciat es troba fora dels límits del fet creatiu material. La visió d’una ficció intemporal incomoda una realitat que nomes és petjada d’una experiència d’aspiració col·lectiva, una ofrena que descansa sempre i en tots els casos sobre les runes d’una il·lusió desfeta en el néixer i en el morir.

Però a les hores com fer visible el que sentim? Voler i no voler a la vegada, voler néixer sense néixer, com mantenir a la vista la flama del foc etern o el número irracional inspiradors de l’emoció portadora de veritat. No hi ha forma que l’abrasi, ni paraula que la contingui ni so que l’apaivagui. Pintar és un horror irresistible. Pintar es dissipar emocions que es transformen alienament allunyades de tota mesura d’aquella veritat que ens hi porta. Pintar és una partida perduda a les mans de la vaguetat i la vulgaritat de tot fet material. Antonia, no hi ha matèria capaç d’apropar-se al que sents i t’has de conformar en oferir-ho com una trista ofrena. Per tant no és just que ningú la refuti ni la qüestioni. La materialitat de l’art sempre és un fracàs quan el sentiment real és la reverencia al fet emocional del ser humà. Humilment et demano disculpes, estimada Antonia, doncs la teva grandesa, la grandesa de tot artista és saber que tot fet creatiu és compartir quelcom d’erroni i de fals. I que l'única veritat es troba just abans del primer gest. El pintor a manera de Sísifo casa substàncies insolubles o incompatibles una vegada rere l’altre amb l’esperança de què en algun moment aquell estrany objecte sobrepassi l’escalf d’un entorn i vulgui deixar veure quelcom de llum. No és aquesta la llum que anhela tot pintor en silenci, sabent que per sempre ho tindrà que tornar a probar?

Així sento que tant gran és la teva generositat que dins el sofriment inherent que implica el transvàs d’aquell llindar, intentes no ferir i lluites perquè el final sigui harmoniós amb el gust i amb la forma d’una bellesa que tranquil·litzi l’absurd i l’objecte s’expansioni com un obsequi de degustació agradable. Que més poden demanar els qui t’envoltem?. Aquesta seria la teva ofrena mentre la traïció queda cada cop més dintre teu.

Agraïr-te que la teva proposta sempre em fa reflexionar i sento que aquesta vegada només hagi estat una divagació tan absurda i fallida com qualsevol traç o moviment amb origen i final. La nostra fita no té premi.

Toni Riera